Lleida: llibertats trampa i cànons d'occidentalitat

 

Ahir Lleida es va convertir en la primera ciutat espanyola on es prohibeix l'ús del burka o vel integral en totes les dependències i equipaments públics municipals. Això està bé o malament? Aquesta segurament és la primera pregunta que hom es fa, després en venen d'altres que giren al voltant de les conseqüències que aquesta prohibició pot tenir o dels motius que l'han impulsat. També ens podem preguntar si és una mesura progressista o bé, pel contrari, és de caire conservador. 

Molt probablement, tot allò que suposi una prohibició mai es podrà considerar com quelcom progressita, més encara quan es tracta de prohibir la manera com algunes persones deicideixen vestir-se. Si a més a més, aquesta lliure manera de vestir-se té a veure amb una religió no majoritària i, encara més, si aquesta, inevitablement, està relacionada amb la població immigrada i, més concretament, amb les dones que formen part d'aquesta col·lectiu, doncs, no cal dir que ens trobarem amb un bon enrenou político-mediàtic.

Allò, però, que més ens hauria de preocupar, al meu entendre, és si una mesura com aquesta era necessària. És necessari fer una regulació que afecta a 6 persones (les dones que es calcula que utilitzen el vel integral a la ciutat de Lleida)? Sent molt prudents podríem dir que és una exageració i per tant, que seria una mesura injustificada. Així, a Barcelona trobem un bon paral·lelisme per reflexionar sobre la idoneïtat o no d'impulsar mesures com aquesta.

Efectivament, fa uns dies vèiem a la televisió com dues persones es passejaven completament nues pels carrers de Barcelona, potser n'hi ha un parell o quatre que ho fan habitualment. No cal dir que aquesta opció genera moltes més controvèrsies i queixes que no pas l'ús del burka. Doncs bé, és necessari regular sobre la llibertat d'anar despullat pels carrers de Barcelona? Paradoxalment de ben segur que molta més gent diria que sí (de fet, encara ho intenten), que s'ha de fer perquè atempta contra el pudor públic, les bones costums o ves a saber què.

Tanmateix, no existeix cap perill objectivament atribuïble a aquesta manera de no-vestir-se. Molt més inquietant em resulta el vel integral o burka, i no tant per una qüestió religiosa (jo ni tan sols estic batejat i em declaro ateu pels quatre costats) sinó perquè suposa la reivindicació d'una llibertat trampa (aquella que sota l'ampara d'una llibertat s'exerceix en contra de la pròpia definició de llibertat).

Ho penso i em pregunto: i si el burka el portéssin els homes? No se'ls deixaria argumentant que seria molt perillós per a la seguretat pública (no vull ni imaginar-m'ho) i assumpte resolt, no hi hauria discussió. Peró és clar, el porten les dones i com elles són diferents... En què quedem? Som o no som iguals? Si fos per mi, i suposo que per la major part de l'esquerra alternativa del nostre país, mai s'hagués tirat endavant una prohibició com aquesta principalment perquè no era necessària.

Però ara, parlant amb un company, ho he vist d'una altra manera, he vist aquesta prohibició com la imposició d'un petit cànon d'occidentalitat; aquest consistiria en la prohibició de tapar-se la cara en determinats espais públics independentment del motiu pel que es fes. Estem d'acord amb aquest petit cànon d'occidentalitat? Jo sí, tot i que no sóc massa amic dels cànons, però no perquè em molesti el burka, ni els musulmans, ni molt menys els immigrants (moltes coses n'aprenc d'ells cada dia), sinó perquè estic convençut que mai els extremismes han estat (ni seran) bons per a una convivència enriquidora.

Shadows, cine con causa

Shadows es la segunda película que veo de John Cassavetes, y al igual que pasara con la primera, A Woman under the Influence, ha sido un impacto revitalizante o, dicho de otro modo, a supuesto un hecho artístico trascendente en mí.

La historia de como llegué a conocer la obra de este director es, sin duda, mucho menos interesante que lo que se puede contar de sus películas. Ayer vi la primera de su filmografía: Shadows, un film improvisado realizado en 1959 que toma como escenario las bulliciosas calles de Manhattan. El chute de vitalidad que supone esta película es un placer que recomiendo a cualquier persona aficionada al "cine sin palomitas".

La película es lo más parecido a una pieza de jazz-cinematográfica, es el mismo concepto de improvisación aplicado al séptimo arte. No es casualidad que toda la película esté acompañada por una magnífica banda sonora compuesta de buenas dosis de Charles Mingus, sólos de trompeta, saxos y mucha electricidad.

Sin duda Shadows es cine eléctrico, sin filtros ni resistencias, que llega en estado puro y así lo sentimos; como una descarga brutal. Hace un tiempo que vengo explicando a mis amig@s, conocid@s y familiares, mi manera de entender el "cine excelso". Es muy sencillo, para que éste se dé, deben conjugarse bien cinco aspectos fundamentales que a mi juicio son:

- buena fotografía

- buen guión

- buenas interpretaciones

- buena banda sonora

- tema universal: amor, muerte, soledad, etc...

Cuando los cinco se dan en una misma película... ya saben, para mí eso es el "cine excelso". En Shadows confluyen todos con el añadido de que ha sido filmada con una cierta improvisación (supongo que por definición siempre debemos desconfiar de la improvisación en el cine). En ella se abordan grandes temas como la soledad, el fracaso o la discriminación racial en la sociedad norteamericana de finales de los 50. Lo que se aborda fundamentalmente son las tribulaciones propias de la existencia cuando uno no sabe a dónde se dirige, con quién va y por qué lo hace.

Las interpretaciones son memorables, la mayor parte del reparto son actores amateurs; impresionante Lelia Goldoni, que borda los efluvios de la esencia femenina. Me quedo sorprendido y maravillado con el cine sencillo, directo y callejero de este gran director casi desconocido para mi hace muy poco. Sus películas, además, tienen un cierto valor antropólogico en tanto que muestran sin distorsiones ni refinamientos la manera de ser de esa desconocida clase media baja o lumpemproletariado yanqui.

Entiendo ahora que John Cassavetes sea considerado com el padre del cine independiente norteamericano. Su cine se convierte en una causa; la promoción y defensa de la cotidianeidad y sus entrañas, sin pompa ni glamour. Como todas las buenas causas, merece mis aplausos.