De lo simbólico y de lo real

 

Hoy me he reunido con los compañeros de partido en el local que tenemos en Lleida, donde, por cierto, se vive muy bien. Hemos puesto las cosas al día y hemos charlado sobre algunos temas controvertidos que estos últimos meses han suscitado enconados debates y peores dicterios entre ciertas personas de la izquierda catalana. Mientras exponía mis argumentos sobre la cuestión de la prohibición del uso del burka en determinados espacios de nuestra ciudad he recordado lo que dos noches antes había expuesto, un poco más acaloradamente, a mis amigas en el transcurso de una cena a la que previamente las había invitado. 

El tema no es otro que el desequilibrio existente entre lo que uno dice (manifiesta, exclama, defiende) públicamente y lo que uno hace para defender o sostener lo que antes ha dicho. Es un tema clásico que no por clásico deja de ser menos actual y preocupante para la causa que muchos defendemos. A lo primero, yo llamo aquí lo simbólico y a lo segundo lo real. Pues bien, desde hoy quiero dejar constancia de mi radical desprecio por todo lo simbólico.

Pero dado que se me podría objetar que a lo que yo llamo lo simbólico no le sigue ningún símbolo o emblema, quiero clarificar algo: el discurso (el del bar, el de la esquina o el de estar por casa), ése que todos elaboramos para la vida pública o privada, constituye para mí un símbolo más, un mera chapa, o pegatina caduca, cuando no se defiende con acciones en la realidad. Estas últimas vendrían a constituir lo que, por contraposición, yo llamo lo real.

Tenemos, pues, que hoy lo simbólico se tiende a confundir con lo real; esto sucede hasta tal punto que muchos hablan de lo simbólico como si fuera lo real, nos cuentan sus batallitas dialécticas, echan pestes de tal o cuál político con un furor desmedido y después se van a dormir como creyendo que han participado, o son partícipes, de la lucha de izquierdas. Qué gran mentira camaradas! La lucha de izquierdas requiere un gran esfuerzo, exige más que nunca de lo real, de lo tangible y mensurable.

La persistencia en defender más lo simbólico que lo real provoca, a mi juicio, algunas distorsiones en el modo que tenemos de percibir una realidad determinada de las cosas. El ejemplo más claro en este punto sería la escisión que, sin saberlo, muchos sujetos sufren respecto de la masa social; éstos creen o hablan de ella como de algo ajeno a su naturaleza, hablan de ella como si de un sujeto caprichoso se tratara y del que es imposible esperar reacción o cambio alguno. Cuánto daño provoca este vicio tan común! Dejémoslo claro, todos somos la gran masa.

De nada sirve para nuestra causa, defender sólo con palabras lo que también puede ser defendido con la acción. En el fondo, creo que el discurso (lo simbólico) es la mejor manera para muchos de sentirse, desde la individualidad, partícipes de un causa común, coherente con aquellos principios y valores que más íntimamente se defienden. Pero ahí está la trampa, quien no transgrede lo simbólico para dar un paso en lo real transita siempre en una incierta periferia. Lamentablemente, es hoy nuestro tiempo época de periferias. Un  apunte más antes de acabar, dos palabras hay que definen bien a lo real: militancia y compromiso.

Lleida: llibertats trampa i cànons d'occidentalitat

 

Ahir Lleida es va convertir en la primera ciutat espanyola on es prohibeix l'ús del burka o vel integral en totes les dependències i equipaments públics municipals. Això està bé o malament? Aquesta segurament és la primera pregunta que hom es fa, després en venen d'altres que giren al voltant de les conseqüències que aquesta prohibició pot tenir o dels motius que l'han impulsat. També ens podem preguntar si és una mesura progressista o bé, pel contrari, és de caire conservador. 

Molt probablement, tot allò que suposi una prohibició mai es podrà considerar com quelcom progressita, més encara quan es tracta de prohibir la manera com algunes persones deicideixen vestir-se. Si a més a més, aquesta lliure manera de vestir-se té a veure amb una religió no majoritària i, encara més, si aquesta, inevitablement, està relacionada amb la població immigrada i, més concretament, amb les dones que formen part d'aquesta col·lectiu, doncs, no cal dir que ens trobarem amb un bon enrenou político-mediàtic.

Allò, però, que més ens hauria de preocupar, al meu entendre, és si una mesura com aquesta era necessària. És necessari fer una regulació que afecta a 6 persones (les dones que es calcula que utilitzen el vel integral a la ciutat de Lleida)? Sent molt prudents podríem dir que és una exageració i per tant, que seria una mesura injustificada. Així, a Barcelona trobem un bon paral·lelisme per reflexionar sobre la idoneïtat o no d'impulsar mesures com aquesta.

Efectivament, fa uns dies vèiem a la televisió com dues persones es passejaven completament nues pels carrers de Barcelona, potser n'hi ha un parell o quatre que ho fan habitualment. No cal dir que aquesta opció genera moltes més controvèrsies i queixes que no pas l'ús del burka. Doncs bé, és necessari regular sobre la llibertat d'anar despullat pels carrers de Barcelona? Paradoxalment de ben segur que molta més gent diria que sí (de fet, encara ho intenten), que s'ha de fer perquè atempta contra el pudor públic, les bones costums o ves a saber què.

Tanmateix, no existeix cap perill objectivament atribuïble a aquesta manera de no-vestir-se. Molt més inquietant em resulta el vel integral o burka, i no tant per una qüestió religiosa (jo ni tan sols estic batejat i em declaro ateu pels quatre costats) sinó perquè suposa la reivindicació d'una llibertat trampa (aquella que sota l'ampara d'una llibertat s'exerceix en contra de la pròpia definició de llibertat).

Ho penso i em pregunto: i si el burka el portéssin els homes? No se'ls deixaria argumentant que seria molt perillós per a la seguretat pública (no vull ni imaginar-m'ho) i assumpte resolt, no hi hauria discussió. Peró és clar, el porten les dones i com elles són diferents... En què quedem? Som o no som iguals? Si fos per mi, i suposo que per la major part de l'esquerra alternativa del nostre país, mai s'hagués tirat endavant una prohibició com aquesta principalment perquè no era necessària.

Però ara, parlant amb un company, ho he vist d'una altra manera, he vist aquesta prohibició com la imposició d'un petit cànon d'occidentalitat; aquest consistiria en la prohibició de tapar-se la cara en determinats espais públics independentment del motiu pel que es fes. Estem d'acord amb aquest petit cànon d'occidentalitat? Jo sí, tot i que no sóc massa amic dels cànons, però no perquè em molesti el burka, ni els musulmans, ni molt menys els immigrants (moltes coses n'aprenc d'ells cada dia), sinó perquè estic convençut que mai els extremismes han estat (ni seran) bons per a una convivència enriquidora.